Per què Estats Units no va guanyar la
guerra de Vietnam?
La derrota dels Estats Units a la Guerra del Vietnam va ser provocada per
una diversitat de factors, els quals analitzarem tot seguit.
En primer lloc, el comportament que tingué Estats Units durant gairebé tota
la guerra marcà de forma innegable el destí de la guerra. Podríem dir que els
Estats Units varen actuar deixant-se emportar per la por i no per la raó, fet
que va induir al país a entrar en una guerra en la qual caria de rellevància;
l’enviament constant de soldats al Vietnam no es va interrompre ni fins i tot
en aquells moments en els quals hagués estat òptim: eren preses del pànic.
Aquesta irracionalitat va portar a l’exèrcit americà a efectuar un conjunt
d’actuacions que no els beneficiaren en absolut, com més tard es mostrarà a
l’escrit. Aquesta por i les seves negatives conseqüències es poden veure
retratades en la següent cita de Josep Fontana a “Por el bien del imperio”:
“La guerra de Vietnam fue un error estúpido, engendrado por las teorías del
monolismo comunista y del dominó, esto es, por la ignorancia y el miedo: una manifestación
evidente del inmenso e innecesario desastre que fue en su conjunto la llamada
guerra fría”
Per altra banda, la manera de pensar dels vietnamites també fou molt
rellevant en el conflicte. Tal com comenta Howard Zinn a “La otra historia de los Estados Unidos (desde 1492 hasta hoy)” el
comportament dels nord-vietnamites i del Front d’Alliberament Nacional fou un
dels aspectes clau que provocaren la derrota de la gran superpotència Occidental
a la Guerra del Vietnam; per a entendre’l, hem d’observar el succeït a la zona
un anys enrere. Just després de finalitzar la segona guerra mundial, Indoxina
va ser alliberada dels invasors japonesos degut a les actuacions de grups
revolucionaris i/o anticolonialistes, amb gran importància el Viet Minh de Ho Chi Minh. Però, poc temps
després França intentà tornar a adquirir el control de la zona, fet que no
agradà en general als afectats. Després d’una guerra que durà 8 anys s’arribà a
un acord de pau entre el Viet Minh i els francesos en el qual es dividia el país
en dues parts amb la promesa de la celebració d’unes futures eleccions en un
Vietnam unificat. Però, els Estats Units convertí Vietnam del Sud sota la seva
influència, a més d’enviar assessors militars a realitzar missions encobertes a
territori nord-vietnamita. Posteriorment els nord-americans començaren a enviar
directament militars i armament per combatre als nord-vietnamites i el Vietcong
per tal d’assegurar la zona acabant sota el seu control. Per tant, podem
observar com el poble vietnamita fou víctima de continuats intents de
colonització i dominació, fet que provocà que naixés una idea clara en les
ments de tots ells: la llibertat. Per tant, lluitaven sense por a morir per tal
de fer retrocedir a l’enemic encara que fos mínimament o crear una sensació de
por en aquest. Això es pot comprovar per exemple en l’anomenada Ofensiva del
Tet, considerada una gran victòria moral nord-vietnamita (es demostrà que
l’avançada tecnologia militar no podria fer front al Front d’Alliberament
Nacional, a la seva moral, al recolzament popular i a la voluntat de seguir
lluitant per part dels revolucionaris vietnamites), tot i que varen morir aproximadament 50.000 vietnamites del Nord i
“només” 4000 nord-americans. Aquest comportament també es pot veure reflexat en
declaracions d’antics participants en aquesta guerra, com les recollides en “La guerra de
Vietnam. Una historia oral”:
“Ganamos la guerra porque preferíamos morir antes que vivir como esclavos.
Nuestra historia lo prueba. Nuestra aspiración más profunda siempre ha sido la
autodeterminación.”
Vo Nguyen Giap, anticolonialista i ex alt comandant del Viet Minh.
Un altre factor molt important que contribuí a la derrota dels Estats Units
relacionada amb el comportament dels vietnamites, fou la perfeccionada
organització dels insurgents al règim de Diem, és a dir del Front
d’Alliberament Nacional. Aquesta organització comptà amb generals ben
experimentats i entrenats que mitjançant guerres de guerrilles anaren
desestabilitzant la zona de Vietnam del Sud. A més, realitzaven accions en les
petites poblacions camperoles per tal de continuar la revolució social i aconseguir
així recolzament i punts des d’on portar a terme diversos atacs de manera
encoberta. Al mateix temps, l’actuació del govern repressiu de Diem afavoria el
descontent popular a la població de la zona. Això es pot observar en la xifra
dels 300000 afiliats al Vietcong a principis de 1962. En definitiva, Els Estats
Units van perdre el control de la zona al perdre, cada cop en major mesura, el
suport dels habitants sud-vietnamites. Tot el contrari passava a Vietnam del
Nord, on la població estava fortament lligada i confiaven en els seus líders. A
més, s’ha d’afegir que no hi hagueren focus d’insubmissió al règim comunista
per part d’anticomunistes, catòlics o altres sectors, situació contrària del
que passà a Vietnam del Sud on el Front d’Alliberament Nacional no acceptà el
govern de Diem. Això es deu a una de les dolentes estratègies i operacions que
portaren a terme els americans: ajudar a fugir del Vietnam del Nord als
simpatitzants de les idees d’Occident, que més tard haguessin pogut
protagonitzar una rebel·lió a Vietnam del Nord. Aquí doncs, podem comprovar com
la pèssima gestió i estratègia nord-americanes foren una altra causa de la seva
derrota.
En relació a la planificació de la guerra per part del bàndol nord-americà
podem observar una altra característica que influí a la caiguda d’Estats Units
al Vietnam: el descontrol en la comunicació de les operacions bèl·liques. A la
guerra del Vietnam, sobretot als inicis d’aquesta, moltes tàctiques de guerra
efectuades pels nord-americans, un gran nombre d’aquestes portades a terme per
la CIA, no foren comunicades al govern de Washington. A més, molts cops els
informes que s’enviaven al govern de Washington no mostraven la realitat que
estava succeint a la guerra, com encertadament comenta Josep Fontana:
“Los norteamericanos vivieron a lo largo de 1962 con la ilusión de que se
iba ganando la guerra y de que Diem estaba conquistando el afecto de su pueblo,
gracias en buena medida a que los militares y la CIA falseaban los informes que
enviaban a Washington.”
Així doncs, la manca d’informació portà a aquest país a dur a terme
operacions inútils i fins i tot contra productives, com l’enviament en massa de
tropes sense experiència a un escenari de combat molt complicat pels invasors
(clima determinat, malalties típiques de la zona, guerra de guerrilles
particular, zona selvàtica, etc.)[1],
o en aquest exemple provinent del llibre “La
otra historia de los Estados Unidos: Desde 1492 hasta hoy”:
“La
CÍA, en un programa llamado Operación Fénix, ejecutó - en secreto y sin juicio—
a por lo menos veinte mil civiles en Vietnam del Sur, por ser sospechosos de
ser miembros del movimiento comunista clandestino.”
Aquestes operacions secretes de la
CIA extremadament violentes tingueren en molts casos els mateixos efectes que
la repressió de Diem: crear o incrementar l’odi cap als nord-americans i al
govern del Vietnam del Sud.
Respecte al govern de Vietnam del Sud podríem catalogar-lo com una causa
més de la derrota americana. A l’inici d’aquest, sota el comandament de Diem
com s’ha comentat, es creà un fort ambient de crispació en una part nombrosa de
la població, sobre tot en els camperols, degut a les accions repressives,
polítiques a favor dels catòlics, mesures antidemocràtiques i a l’estructuració
d’aldees estratègiques entre d’altres. Posteriorment, s’anaren alternant el
poder diversos generals militars, cadascun dels quals volia portar la guerra
cap un camí diferent com es pot observar al llibre “Por el bien del Imperio”. Al ser tant diferents entre ells, no
s’aconseguí estabilitat en el país, fet que afectà negativament als Estats
Units ja que no pogueren actuar amb eficàcia.
En referència a les relacions internacionals, a finals de la dècada dels 60
i fins i tot en certs casos anteriorment, alguns aliats vitals per a Estats Units
com Alemanya, Canadà, França, Gran Bretanya, Holanda, Itàlia i Japó no varen
aprovar totalment l’actuació dels nord-americans a la Guerra del Vietnam, ja
que no observaren cap tipus de rellevància en aquest conflicte bèl·lic en
relació a la Guerra Freda. Aquest intent de continuar la guerra de Vietnam per
part dels nord-americans, conduí a
enfredar en certa manera les relacions internacionals d’Estats Units amb països
del mateix bloc Occidental. Aquests desacords internacionals en relació a la
continuïtat de la Guerra del Vietnam provocaren el naixement dels primers brots
en la societat nord-americana de moviments en contra d’aquesta guerra. Tot el
conjunt d’organitzacions i moviments en contra de la intervenció d’Estats Units
en el conflicte bèl·lic de Vietnam foren un pilar bàsic en l’acabament de la
guerra i per tant en la derrota americana.
En canvi, Vietnam del Nord rebia suport econòmic, militar i moral per part
de la URSS i Xina (sobretot més d’aquesta segona potència), que varen permetre
als seguidors de Ho Chi Minh resistir i finalment vèncer el conflicte.
Com s’ha comentat anteriorment, el descontentament popular de la societat
nord-americana també s’ha de tenir en compte en el conjunt de raons de per què
Estats Units no pogué guanyar la guerra. Durant els últims anys de la
presidència de Lyndon Johnson (aleshores ja hagueren mort 40000 soldats
americans i 250000 resultaren ferits), la impopularitat de la guerra arribà a
nivells crítics. Tot tipus d’organitzacions (estudiants, a favor dels negres,
defensors dels drets civils...), personatges de gran rellevància (com Marthin
Luther King, Muhammad Alí o Malcolm X) i un gran nombre de la comunitat
nord-americana es declararen en contra de la guerra del Vietnam i efectuaren
diverses actuacions en contra d’aquesta: manifestacions multitudinàries,
redacció d’articles i llibres en contra de la intervenció d’Estats Units al
Vietnam, actes de desobediència civil, negació a allistar-se a l’exèrcit, etc.
Alguns d’aquests fets es mostren a “La otra historia de los Estados Unidos:
Desde 1492 hasta hoy)”:
“Los actos individuales se multiplicaron un soldado
negro que rechazó en Oakland subir al avión que llevaba tropas a Vietnam, tuvo
que pasar casi once años de trabajos forzados Una enfermera del ejército naval,
la teniente Susan Schnall, fue juzgada militarmente por ir a una manifestación
pacifista con uniforme, y por tirar panfletos antibehcistas desde un avión en
unas instalaciones militares En Norfolk, Virginia, un marinero se negó a guiar
a unos pilotos de guerra porque dijo que la guerra era inmoral”
La pressió popular es pot observar en el fet que Nixon va guanyar les
eleccions presidencials en part perquè va prometre que retiraria les tropes de
Vietnam, és a dir, l’aspecte més impopular per a la població com molt bé apunta
l’historiador Howard Zinn. Tot i això, la guerra continuava (sobretot els
bombardejos). Per tant, els actes pacifistes continuaren i com anteriorment,
intentaren ser reprimits pel govern dels Estats Units. Aquesta repressió cada cop
més visible i en augment (fins i tot matant a civils en les manifestacions
disparant munició real) juntament amb la no aturada del conflicte provocaren un
fort agreujament de la preocupació dels ciutadans nord-americans respecte al
comportament poc encertat que estava portant a terme el país, arribant a
l’extrem de resultar persones cremades a sí mateixes en solidaritat amb els
morts d’ambdós bàndols al Vietnam. En els últims anys del conflicte anaren
sortint a la llum diverses operacions extremadament violentes i inhumanes que
s’havien realitzat contra vietnamites, tant civils com militars. Tot aquest
conjunt d’aspectes situaren l’opinió pública totalment en contra de la guerra
del Vietnam i pressionaren als poders polítics a firmar la pau. Finalment, s’arribà
al punt que ni els mateixos soldats volgueren lluitar, pel que continuar una
guerra sense soldats era tècnicament impossible.
Com a conclusió, podem afirmar que no hi hagué un únic motiu que ocasionà
la derrota de la superpotència invencible fins aleshores dels Estats Units,
sinó que fou una combinació de causes i factors entre els quals destaquen la
mentalitat vietnamita, la incompetència del govern de Vietnam del Sud, la manca
de comunicació real entre el front de batalla i Washington, les grans manifestacions
pacifistes i, sobretot, la irracionalitat d’Estats Units derivada de la por
característica de la Guerra Freda.
Bibliografia
APPY,
Christian G. (2008), La
guerra de Vietnam. Una historia oral, Barcelona, Crítica
FONTANA,
Josep (2011), Por el bien
del imperio. Una historia del mundo desde 1945, Barcelona, Pasado y
Presente
ZINN, Howard
(2005), La otra historia de
los Estados Unidos (desde 1492 hasta hoy), Hondarribia, Hiru
MCMAHON,
Robert J. (2003), La Guerra Fría. Una
breve introducción, Alianza Editorial, Madrid
[1] Idea expressada de forma
impecable a l’obra “Por el bien del imperio”: El primer gran fallo, el de pasar por alto que las condiciones del
entorno natural de Vietnam eran inapropiadas para el estilo de combate a que
estaban acostumbrados los norteamericanos: sus espesas selvas impedían la
visibilidad desde el aire, no había rutas para los camiones ni espacios
abiertos para los tanques, y las montañas y los humedales, como los campos de
arroz, dificultaban la marcha regular de los soldados. Se daba así la paradoja
de que una guerrilla vietnamita sin vehículos ni aviones, que había construido
miles de kilómetros de túneles subterráneos para sus instalaciones permanentes,
se movía sobre el terreno con mucha más facilidad que los norteamericanos.
